Biografia escrita per Eufemià Fort i Cogul, Tarragona 1935
NOTA PRELIMINAR
El nostre afany ens menà a investigar qui fou aquest monjo pobletà. Qui fou intentem dir-ho en les pàgines que segueixen.
Cal dir com Fr. Carbó, fins ara, havia estat gairebé silenciat per tots els historiadors de Poblet, d'on fou un gran monjo i restaurador. En les monografies de Santes Creus ha esdevingut més accentuat aquest oblit. I així mateix gairebé ningú no el recordava dintre la Congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, de la qual fou un dels ornaments inicials i qui encetà el necrologi gloriós dels fills del Beat Claret.
Per l'afecció pregona que sentim a les coses cistercianes, les quals han estat preferides en els nostres esplais espirituals; i per la gratitud intensa que tenim a la Congregació Cormariana que ens ha educat, hem escrit aquest curta biografia amb veritable complaença. Per això hem lluitat amb molts esculls que ens han entorpit la tasca i han estat origen de les llagunes que, necessàriament, hi ha en aquesta monografia. Del P. Carbó perduren records tan escaducers i documentació tan deficient, que no ens ha permès més. El que hem trobat, ho hem aplegat i ho hem referit. Podem dir amb Sr. Joan: Quod scimus, loquimur; et quod vidimus, testamur.
I ara gràcies a tots els qui ens han ajudat a fer possible aquest senzill homenatge al monjo pobletà i missioner cormarià. Homenatge que ens plau, precisament ara que es compleix una centúria de la destrucció de les nostres mongies. Moltes gràcies a tots. D'una manera especial, gràcies a l'Excm. Sr. Isidre Gomà i Tomàs, Arquebisbe de Toledo i fill de la Riba; i als Missioners Cormarians. Del bon ajut moral i material de tots, més que no pas del nostre voler, ha fruitat aquesta nostra ofrena.
Fra Ignasi Carbó i Florensa 1.810 – 1.852.
I.
EL PRIMER RESTAURADOR DE POBLET I SANTES CREUS.- Totes les històries, més o menys, tant les que es refereixen al Monestir de Poblet, com les que parlen del Monestir de Santes Creus, esmenten, entre la tèrbola historia dels seus dies de dolor, un nom: Fr. Ignasi Carbó. El veiem a Poblet en aquells dies que seguiren a l’exclaustració, iniciant-ne la restauració espiritual, que ell creía fonament de la restauració material i restabliment total de la mongia, ànima de Poblet. El veiem a Santes Creus, durant els dies més bruns i turbulents de la revolta, ajudat del cistercià santescreuí Fr. Miquel Mestre, retornant les règies despulles de Blanca d’Anjou al sepulcre d’on havien estat sarcàsticament profanades i sostretes.
Fr.Ignasi carbó, ben bé mereix el tribut de record de les posteritats. Ell fou l’ànima de tot l’escalf que aquells dies sentien els preterits monestirs. I a ell, com a ningú, escau el calificatiu de primer restaurador de Poblet i Santes Creus.
Però és que no solament fou això, Fr. Ignasi Carbó. Ell era un home d’activitats. I el veiem en el rodamón apòstolic.
La vida de Fr. Carbó no és la vida d’un de tants els exclaustrats de Poblet i Santes Creus, retrets a les llurs cases i només enyorant la tranquil.litat del claustre. Ell enyorava, també, l’activitat del claustre. I armat amb el crucifix de missioner, el veiem d’aci d’allà predicant la bona nova per tot Catalunya.
I morí, ben jovençà, tot un poncellam de prometedores esperances. La seva trajectòria fou la que sintetitza amb aquells mots de l’Escriptura: En poc temps acomplí grans coses. (Consummatus in brevi, explevit tempora multa).
II.
PÀTRIA I FAMÍLIA DE FR.CARBÓ.- Fra Ignasi Carbó era natural de La Riba, aquell xiroi poble del Congost del Francolí, entre la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona, que té clavades les cases al vessant de la muntanya, talment com un pesebre monumental i enciser. Poble relativament modern i que deu la seva situació i preponderancia a la industria paperera que de temps molt reculats hi té setial i justa anomenada per tot arreu.
Els pares de Carbó eren també, paperers, com ens innova, juntament amb altres detalls curiosos, la partida de naixement servada en el llibre II de Baptismes, pàg. 72, que diu textualment:
“Dia vint, y nou de Setembre de mil vuyt cents, y deu jo Francisco Martorell Pbre., y Vicari de la Parroquia de Sant Nicolau del Lloch de La Riba, sufragánea de Vilavert, Arquebisbat de Tarragona he batejat solemnemt y segons Ritu de N.S.M. Iglesia á un fill llegitim, y natural de Joan Carbó Paperer de La Riba, y de Francisca Carbó, y Florense Conjs. De Vellcayre, nasqué lo present dia á les quatre horas de la matinada, li posaren noms Ignaci, Pau, Francisco: Padrins Ignaci Carbó, y Roig Cirurgià de Marina y Ignacia Carbó, y Florense Donzella los dos de La Riba; als quals he avisat del parentiu espiritual que contragueren, y de l’obligació de enseñar la Doctrina Christiana al Batejat en falta de sos Pares. = Vm. Franco. Martorell Pbre, y Vicari”
La familia de Fr. Ignasi Carbó era, aleshores, una familia de folgada posición a La Riba. Els seus pares eren propietaris del Molí d’ En Carbó ; on es guanyaven bé la vida, suficientment bé per a pujar aquell bé de Déu fillada que el Cel va concedir-los.
Nou fruits de benedicció animaren amb el seu naixement la llar de Joan Carbó i Francesca Florensa, cinc minyons i qutre noies. El nostre Ignasi fou el darrer, i els vuit que el prcediren foren:
Ramón, l’hereu, nat l’1 d’octubre de 1.788.
Antònia, nada el 17 de juny de 1.790. Morí al cap de ben pocs dies: el 24 dels mateixos mes i any.
Ramona, nada el 5 de febrer de 1.792. Fou batejada dos dies després per Fr. Antoni Carbó, religiós recolet, segurament pròxim parent.
Ignàsia, nada el 30 de juny de 1.795.
Joan, nat el 5 de març de 1.798.
Antoni, nat l’11 d’octubre de 1.799, el qual morí el 5 d’abril de 1.865, plé de mèrits després d’haver estat Vicari General de Tarragona i de Barcelona.
Jaume, nat el 24 de juliol de 1.802.
Maria, nada el 14 d’agost de 1.804.
Sembla que la naturalesa volgué concentrar-se per tal de donar la máxima virior al nostre Ignasi, tota vegada que entre el naixement de la seva germana i el seu mediaren més de sis anys.
La familia Carbó era, ultra mitjanament arreglada en béns de fortuna, una d’aquelles famílies d’arrelades conviccions i creències religioses de La Riba. El seu pare era fill de Josep Carbó, paperer de La Riba, i de Ramona Gassó, de Santa Coloma de Queralt, i fou familiar del Sant Ofici. L’ascendència materna de Fr. Carbó hauria de cercar-se a Bellcaire, però ens consta també que era una de les més respectables famílies de la población i de sòlids fonaments cristians.
L’expoliació soferta per l’arxiu parroquial de La Riba i la fretura d’altres fonts informatives ens fan deixar, ben a desgrat nostre, lamentables llagunes.
III.
MONJO DE POBLET.- Era un vell costum establert entre les famílies de bona posición de la nostra terra, dedicar al claustre un dels fills cabalers. És molt probable que, seguint aquest costum, els pares d’Ignasi Carbó, quant aquest arribà a l’edat d’escollir professió o carrera, el portessin al Monestir de Poblet.
Foren molts els frares de Poblet que entraren als rengles de la Comunitat amb no altres disposicions que el voler rutinari de la familia. I és posible que aquesta mateixa condició motivés l’ingrés d’Ignasi a Poblet. Però, ja reclòs a la mongia, ell no seguí rutinàriament la vida comunitària; la lectura de la Regla i l’observància estretíssima dels sis mesos de prova i els anys de noviciat, igualment ben aprofitats, feren d’ell un bon monjo; no un de tants frares que es passaven la vida en el claustre sense deixar rastre del se upas, ni cap aurèola de la seva memoria. Els fets de la seva vida ho testifiquen palesament.
L’ingrés d’Ignasi Carbó a la mongia pobletana s’escaigué durant l’abadiat de Fra Josep Queralt, durant el qual no es registraren,- o almenys no es conserven,- les vesticions d’hàbit, ni professions de monjos. Però s’ha Salvat de l’espoliació soferta per l’arxiu de Poblet un document interessant referent a l’ingrés de Carbó al Monestir. Es l’interrogatori adreçat pel M.R.P. Abat al Rector de La Riba, actualmente reintegrat a l’arxiu en formació de Poblet.
Diu el document:
“Nos D. Fr. Joseph Queralt Mestre en Saga. T heola, (Abreviació de Sagrada Teologia), per la gracia de Deu, Aplica y Real. Abat del Rl (Reial) Monastir de Poblet del Sagrat Ordre del Cister, del Consell de S. Magt. (Sa Magestat) y son almoyner major en los Reynes de la Corona de Aragó, Prior de S. Vicent Martir, extra muros de la ciutat de Valencia, Jutge Conservador perpetuo Apostolich del Sagrat, Real y Militar Ordre de Nra. Sra. De la Merce, y de la Congregació Benedictina de Valladolid & Vicari Gl (General) de la Congregació Cisterciense de la Corona de Aragó y Navarra.
Al Rt. Sor. (Reverent Senyor) Rector de la Riba, salut en lo Señor.
Per quant Ignaci Carbó i Florensa de la desitja vestir lo habit de Monjo en est monastir, y peraque después del añ del Noviciat puga profesar en nostra Saga. Religió sia necesari prender informacions de son naixement, vida y costums, segons Constitucions y Decrets Apostolichs, y de nostre Saga. Orde: Per tant, confiant, com es just, de la fidelitat i cuidado de V.R.,en virtut de la present li donam nostra comissió en forma peraque per Nos, y en nre. (nostre) nom rebia ditas informacions, prenent dos, tres o mes testimonis, si será necesari, mediant jurament en forma de Dret, segons está concedit per los Sumos Pontífices, examinantlos al tenor dels seguents interrogatoris:
Aquest interrogatori, que no copiem per èsser massa llarg, es refería a la coneixença del postulant i dels seus pares i ascendents si foren gent limpia y de bona sanch, no descendents de Jueus, Moros, Heretges ni penitenciats per lo St. Ofici de la Inquisició, ni Gentils novament convertits a la Sta. Fé. També interrogava sobre la legimitat, compromís de casament, virtut i bons costums, delictes, deutes, salut d’ànima i cos del postulant, i si havia pres hàbit en alguna altra religió.
L’interrogatori, firmat per l’abat Fr. Josep Queralt I per Fr. Pere Fonoll, secretari de Cambra, està datat a Poblet als 23 d’abril de 1.828.
Aleshores era Regent de la Parròquia de La Riba Fr. Vicenç Sales, qui curà d’acomplir l’interrogatori amb tota diligència. Feu compareixèr Josep Pujol, paperer de setanta anys, i Lluís Miret, també fabricant de paper de seixanta, els quals feren la declaración jurada, que fou satisfactòria en tots els extrems, i que firmaren juntament amb el mentat Regent als 9 de maig del mateix any.
Fr. Ignasi Carbó, doncs ingressà a Poblet aquell 1.828, a l’edat de disset anys. Això que es deriva de la relació jurada que hem esmentat, resta confirmat en diverses anotacions de llibres d’ordre de monjos pobletans coetanis. La vestició d’hàbit, diu el seu company Fr. Josep Revull, s’esdevingué l’any 1.828 i emeté vots i ingressà al noviciat en 1.829. I, ben aprofitadament, cursà les disciplines que l’havien de fer un monjo pobletà.
Quan l’any 1.835 s’esdevingué l’exclaustració Fr. Carbó ja era ordenat de majors. Que ell enllestís la carrera en menys de set anys, és, certament, de remarcar. Però cal dir una cosa: dos homes eminents, dels quals sabem certament que mai no ingressaren a la mongia pobletana, Bonaventura Hernández Sanahuja i Andreu de Bofarull i de Brocà parlen en llurs llibres del P. Carbó i l’anomenen condeixeble. Això s’esdevingué perquè Fr. Ignasi estudià les Humanitats al Col.legi de Reus, juntament amb aquells erudits historiadors i pobletistes memorables.
Fr. Carbó fou un monjo aprofitat i estudiós durant els set anys de la seva formació. Vingueren després dies tèrbols per Poblet. L’abadiat de Fr. Queralt fou el penúltim d’aquell Monestir. El succeí Fr. Sebastià Gatell, i després d’aquest abat la fi del Monestir. Era el 24 de juliol de 1.835 que a l’Aula Capitular eren presidits els monjos per l’ex abat Gatell i quan es donà compte dels fets de Reus. Diuen les cròniques que alguns familiars dels monjos es presentaren aquell dia a Poblet reclamant els seus parents. Cal creure que els parents de Fr. Carbó hi eren, també. Sabem que Fr. Carbó anà a La Riba. Aleshores ja estava ordenat de Subdiaca.
I les històries ens han dit prou la fi de Poblet perquè ara ens calgui novament referir-la ací.
IV.
Fr. CARBÓ, MONJO EXCLAUSTRAT.- Després d’aquell trist juliol de 1.835, Fr. Ignasi Carbó permaneixé al seu poble natal, on es donà a tota mena de treballs apostòlics propis del seu ministeri sacerdotal. Consta positivament que s’hi donà de ferm. Fra Carbó era un home d’un dinamisme heroic, com ho demostrà i principalment podem certificar dels darrers anys de la seva vida.
Des del seu recés a La Riba, el P. Carbó no deixava de tenir els ulls fits a Poblet i el cor frisós de tornar-hi. I mentre quien les pedres centenàries als cops dels vandalismes més inconcebibles, Fr. Carbó es migrava de pena i es corsecava d’enyorament. I, ¿qui li havia de dir que aquelles parets i voltes pobletanes ja no devien aixoplugar mai més la comunitat que les hagué d’abandonar!
No era insensible a tot el que passava. La desfeta de Poblet fou tan enorme que ell no pogué fer res més, aleshores, que plorar-la, i la plorà amargament. Si hagués pogut, hauria acollat novament una per una totes les mòmies de tants reis, i prínceps, i nobles a les llurs sepultures que el propi voler confià a la tutela de les voltes de Poblet i de la mongia cisterciense.
Fou diligent. Procurà salvar el que poguè de Poblet i ho portà a l’Espluga de Francolí. No sabem que era allò que Fr. Carbó diposità a la custodia de les famílies de l’Espluga amigues de Poblet. El que sí sabem és que tot això se n’apoderà el tristament cèlebre Jacint Pla, de Reus, conegut popularment el Xafa-rucs, i ho sabem per documents recollits per D. Eduard Toda a Escornalbou, un dels quals és la sol.licitud adreçada per Fr. Ignasi Carbó al Senyor President de la Junta d’Alienació d’Edificis i Efectes dels Convents de Tarragona, demanant la restitució dels efectes personals que li va pendre el mentat Jacint Pla. Aquesta petició ignorem el resultat que donà, encara que suposem que el donà negatiu. Duu data de 8 de gener de 1.843.
Qualsevol que no hagués estat del tremp de Fr. Carbó s’hauria aclaparat, voltat de la indiferencia i circumstàncies cada dia pejoratives del temps que s’anava escolant: Sembla que paradoxalment el seu zel es multiplicava i àdhuc s’estenia més enllà del seu estimat Monestir de Poblet. Morera i Llauradó, recompta, copiant-lo de Bonaventura Hernández Sanahuja, un fet que parla molt eloqüentment de Fr. Carbó. Durant aquells dies tèrbols la mòmia de la reina Blanca d’Anjou havia estat sostreta del seu sepulcre de Santes Creus juntament amb la del rei Jaume el Just, i després de profanada sarcàsticament, havia estat llençada, completament despullada de les seves vestimentes, al pou central del pati reial d’aquell Monestir. Un dia es presentà Fr. Carbó a Santes Creus, i ajudat per l’ex monjo santescreuí Fr. Miquel Mestre, qui després fou rector de Santes Creus llargues anyades, i amparat per la quietud i la foscor de la nit, baixà al pou i tragué de l’aigua aquelles despulles venerables que foren restituïdes seguidament al seu sepulcre. La gesta de Fr. Carbó, només té un qualificatiu: fou atrevida. Atrevida pel temps i les circumstàncies en què ho feu, i atrevida encara si considerem la dificultat e davallar a un pou tan ample com el del pati del palau reial de Santes Creus, on sempre s’ha vist bona solada d’aigua. Aquesta gesta, si bé no consta certament, sembla que fou realitzada pels volts de l’agost de 1.836.
La Riba, en aquell temps, era parroquia sufragània de Vilaverd, i la seva església era regentada per un clergue que es signava Vicari. Un dels Vicaris més recordats fou el P. Miquel Ferrer, segurament també frare exclaustrat des de l’any 1.835; el P. Ferrer s’encarregà de la feligressia de La Riba el dia 30 de març de 1.838 i quaranta anys després encara vivía allí, vellet i retirat i ben amat de tothom. A la diligència del P. Ferrer devem algunes notes apreciabilíssimes amb referencia a l’ex monjo pobletà.
Hem dit que Fr. Carbó era d’una familia, ultra d’arrelats sentiments religiosos, de folgada posición económica, propietària del molí paperer encara avui conegut pel Molí de Carbó . L’any 1.838, quan Fr. Ignasi era a La Riba, a causa de la guerra d’aquell temps, l’esglesia parroquial servia de fortí. I diuen les anotacions de l’Arxiu parroquial que es bastí aquell any una capella a casa Carbó, per la qual cosa, és de suposar que s’habilitaria una de les espaioses sales de la fàbrica de paper.
Especialment, en poder de l’ex monjo de Poblet, havia dipositat el Vicari el tresor parroquial de relíquies i joies del culte. Ho indica expressament una nota de puny i lletra del P. Ferrer, que diu textualment: “Havent-se extraviat la autentica del Lignum Crucis que estaba en poder del Rnt. P. Ignasi Carbó ab motiu de haberla presentada al Exm. , e Ilm.,Sr. Anton Fernando de Echanove: perque als veniders nols quedi dupte de la autenticitat del sobredit Lignum Crucis declaro yo lo infraescrit quel mencionat Sr. Arquebisbe concedí lo competent permís per exposar-lo a la pública veneració dels fidels Vm. Miquel Ferrer Pbre. , y Vicari”
D’aquest temps jal i ve, a Fr. Ignasi Carbó, la febre de predicar la divina paraula als fidels que tant d’increment prengué en ell i que tants fruits li féu recollir en les seves eixides apostòliques, principalment els darrers anys de la seva vida. Ens ho innova una altra nota del P. Ferrer, que diu: “Lany (l’original deix l’espai en blanc, i malgrat la nostra diligència no ens havem pogut certificar de la data) sent Vicari desta lo Rnt. P. Miquel Ferrer y predicant lo novenari de ànimas lo Rt. P. Ignasi Carbó, forsant la Cambreta del Cort, en la nit, entraren en la Iglesia y disfresaren lo Sant Cristo Major que per ratio de dit novenari i estava colocat en lo altar major. Se formà sumari, pero no pogueren ser descuberts los culpables.”
V.
PRIMER PRIOR DE L’EX MONESTIR.- El Boletín Arqueológico de Tarragona corresponent al mes de febrero de 1.903, en fer l’historial de la benemèrita Sociedad Arqueológica, diu, textualment : “Dels socis numeraris que s’inscriviren com a tals, fou el primer el Rnd. Mn. Ignasi Carbó, Prev., el 2 de noviembre de 1.844” . ¿Era aquest Mossèn Ignasi Carbó l’ex monjo de Poblet?. No ho podem assegurar, però ens permetem suggerir aquestes observacions: Fra Ignasi Carbó treballa ans i després per salvar el Poblet de les seves amors, i maldà per la redempció moral i material de la Casa. En fundar-se la Societat Arqueològica de Tarragona, indiscutiblement creada en vistes a la restauració dels monuments de les comarques tarragonines i entre ells Poblet, l’ex monjo hi podía veure la viabiliat cap al somni que havia estat una seva obsessió i s’hi podía ben bé allistar.
Altrament Hernàndez Sanahuja, en la seva monografía de Santes Creus fa una afirmació que nosaltres estimem gratuïta. Diu que Fra Ignasi Carbó fou Vicari General de Tarragona durant els darrers anys de l’Arquebisbat de l’Excm. Echanove. Hem procurat aclarir aquest extrem, però no n’hem tret res en concret. Seguim creient que Hernàndez Sanahuja es deixà portar per la memoria en escriure la seva obreta de Santes Creus, la qual li feblejà després de gairebé mitja centúria, i confongué Fr. Ignasi amb el seu germà Dr. Antoni Carbó, qui, efectivament, com hem indicat fou Vicari General de Tarragona, i, mes tard, de Barcelona.
Amb tot Fr. Carbó no mirava passivament el córrer dels anys. És molt posible que passés temporades a Tarragona amb el seu germà Canonge i Vicari General de l’Arquebisbat. I que d’aquelles estades en fruités el propòsit d’anar a Roma que ens innova un altre monjo de Poblet, el P. Fr. Josep Riba i Amorós. Diu el P. Riba:
“Havent arribat a la noticia del Rnd. P. Fr. Ignasi Carbó que els Ordes religiosos d’Espanya tenien a Roma un Superior General, anomenat Comissari Apostòlic, qui des d’allí regia i manava els seus respectius súbdits d’Espanya, se n’anà a Roma i es presentà a S.S. El Papa Pius IX, qui el rebé benignament en Audiència particular, i oïdes les raons de Fr. Carbó, S.S.,nomenà el Rnd.P. Fr. Joan Miarnau, Comissari Apostolic. Amb aquest faust aconteixement retornà a Espanya el Rnd. P. Ignasi Carbó”.
Això que diu el P. Riba resta plenament confirmat en el Diario de un viaje a Roma, escrit de puny i lletra del propi P. Carbó. Efectivament, el dia 9 d’octubre de 1.846 embarcava a Barcelona en direcció a Marsella. De Marsella s’adreça a Niça passant per Aix, on pensaba veure el P. fr. Josep Mª Cavallé, cisterciense de Santes Creus. Arribat a Niça el dia 14 hi deixà dos minyons que devien educar-se en el Col.legi dels Jesuïtes, proseguint el viatge cap a Genòva.-dia 18,-i arribant a Roma el dia 25.
A Roma admirà tot el que de més notable hi havia. Féu nombroses visites a personatges importants i influents car portava la intenció d’aconseguir tres coses: Audiència Particular del Sant Pare; la patent de Missioner apostòlic per a ell; i el nomenament de Comissari Apostòlic de la Congregació Cisterciense de la Corona d’Aragó a favor d’algun monjo exclaustrat. Solament el dinamisme del P. Carbó podía aconseguir tant en tants pocs dies.
No hi planyé passos. Encomanà l’ afer de Missioner Apostòlic al Rm. P. Superior General de l?ordre dels Mínims de St. Francesc de Paula. El dia 30 ja estava solucionat amb lo Patent que de Missioner Apostòlic li lliurà la Sda (Sagrada) Congregació de Propaganda Fide. Cal dir, però, que el P. Carbó no hi planyé esforços.
També maldà fortament davant la Sagrada Congregació de Regulars aconseguint el nomenament de Comissari dels Cistercienses a favor del P. Fr. Joan Miarnau, fill de Cornudella i monjo de Poblet, que ell havia recomanat. Aquest nomenament era un fet el dia 28 d’aquell mes i any.
El que més li costà, però, fou l’Audiència Pontifícia. Per aconseguir-la s’emparà amb Monsenyor Abellà, barceloní, persona molt influent en la Cort Pontifícia a causa del seu alt càrrec de Secretari del Sagrat Tribunal de La Rota. El dietari del P. Carbó esmenta les moltes incidències ocorregudes per aconseguir l’Audiència Particular. Però l’èxit coronà tots els esforços. El dia 27 rebé una comunicación de l’Antecàmara Apostòlica, que deia: “ Si previene il Reverendisimo Padre Carbó Cisterciense che Sua Santità si degnarà ammetterlo all’ Udienza nella mattina di sabato 28 corrente.=Il Maestro di Camera de S.S.=J.de Medici”. L’endemà fr. Carbçó comparegué al Quirinal, on el rebé S.S. Pius IXé.
El viatge a Roma havia estat fructuós. El dia 3 de desembre ja en retornava. Abans s’acomiadà del Rm. P. General del Císter i el seu Secretari, els quals, volent-lo retenir, molt li pregaren que es quedés. Ell ho consultà i resolgué tornar a Catalunya. Però volgué visitar la Santa Casa de Loreto on era el dia 9.
L’endemà era la festa de la traslació, i Fr. Carbó es proposà celebrar Missa a la Santa Casa. I ho aconsegui. Ben minuciosament ho reconta en el seu Diari, amb una pila de detalls curiosos. Però ell aconseguí el seu objectiu i li fou lliurat aquest document: “Si permette al Rdo. Sig. D. Ignasio Carbon Spagnolo di celebrare la S. Messa nella S. Cappella per sua divozione. Il Sig. Canonico Custode lo farà servire a norma della Bolla Pontificia.=Dal Palazzo Apostolico in Loreto li 9 Dmbre. 1.846.
De Loreto anà cap a Trieste, Venècia, Milan, Turin, Gènova, Niça, Marsella i d’ací a Barcelona on arribà el 15 de gener de 1.847.
Un altre viatge emprengué el 6 de setembre d’aquell mateix any cap a Itàlia i França. Embarcà a Tarragona i seguí l’itinerari Marsella, Niça, Gènova, Roma, - on romangué bastants dies,- Florència, NIça, Turin, Chambery, París,- on també estigué uns quants dies més- i el 16 de desembre ja era a Barcelona. Aquest viatge, però fou netament de recreu, però no relacionat amb cap afer important ni de Poblet.
Fr. Ignasi Carbó fou nomenat aleshores prior president del Monestir de Poblet a Catalunya per Fr. Joan Miarnau, Comissari Apostòlic i Fr. Benet Garbayo, Secretari, amb document datat als 20 de juliol de 1.847.
El document diu, textualment:
“Nos D. Joannes Miarnau Comisarius Apostolicus pro ómnibus Monasteriis Sacri Ordinis Cistercensis Ad Catholica Majestatis ditionem pertinentibus Dilecto Nobis in Christo filio D. Ignatio Carbó Monacho nostro Profeso salutem in Domino sempiternam.
Injuctum Nobis munus requirit, ut Ordinis nostri Monasterios dignos et idóneos superiores provideamus: Cumque Nobis compertum sit R. Ad. D. Raimundum Bertran Priorem Praesidem Regalis Monasterii B. Mariae de Populeto vitae finem implevisse, ad novum eligendum officii nostri curas infendere duximus. Qua propter Te, de cujus prudentia, doctrina, et Regularis Observantiae zelo, uti Nobis obtinere cognito: dubitare non possumus.
Te, inquam, R. Adm. D. Ignatius Carbó, absolventes ab omni vinculo Excomunicationis, seu quavis alio Ecco., impedimento, si quo innodatus existas, ad effectum praesentium dumtaxat consequendum. Harum serie, nostrique auctoritate officii instituimus, creamus, et facimus Priorem Praesidem Regalis Monasterii B. Mariae de Populeto Cisterciensis Congregationis Coronae Aragonis et Navarrae, cum omni auctoritate et jurisdictione, quam Priores hujusmodi habere debent et solent, ad nutum et beneplacitum nostrum. Volumustamen, ut Rdmi. P. Vicarii Generalis sis Semper obediens subditum. In quórum fidem preaesentes, etc.
Datum Romae ex Monasterio S. Bernardo ad Thermas, die XX mensis Julii anno MDCCCXLVII.= D. Joannes Miarnau Com. Aplcus (Comissari Apostòlic).= D. Benedictus Garbayo, Secretarius.”
Als 27 de noviembre d’aquell mateix any 1.847 i signat pels mateixos Comissari I Secretari, fou estès, a favor de Fr. Carbó, un despatx de bona administración del Monestir de Poblet.
Diu, textualment, el document:
“ Universis et singulis praesentes nostras litteras inspecturis notum facimus, atque testamus, Nobis constare de honéstate et aequitate R. Adm. D. Ignatii Carbó in administratione substantiae Monasterii B. Mariae de Populeto, Congregationis Cisterciensis Coronae Aragonis et Navarrae, cumque summopere laudamus ob dexteritatem hucusque in tam scabroso numero adimplendo hisce praesertim temporibus, ostensam, prohibentes ómnibus et singulis dictae Congregationis Monachis, ullam molestiam sub malae administrationis praetextu: subscriptas et sigillo nostro munitas expediri jussimus.
Datum Romae, ex Monasterio S. Bernardo ad Thermas die XXVII mense novembris MCCCXLVI.= D. Joannes Miarnau Com. Aplicus.= D. Benedictus Garbayo Secretarius.
Indubtablement relacionada amb aquesta administración, que no podem dubtar que fou conciençuda per `part de Fr. Carbó, existeix una carta inacabada que li adreçava l’ex monjo selvatà Fr. Joan Daroca des de La Selva del Camp, als 2 d’octubre de 1.850.
Fr. Daroca es defensa de certes imputacions i sembla fer càrrecs pel retràs amb què li eren lliurades unes quantitats del Monestir que li pertanyien. La carta, com hem dit, no està acabada, i segurament no fou cursada. Per ella ens assebenta Fr. Daroca de l’èxode del darrer abat de Poblet Rm. P. Fr. Sebastià Gatell i les peripècies que passà fins que arribà amb ell a La Selva, esdevenint un document interessantíssim per la minúcia de detalls. Avui és servada aquesta lletra entre els papers que D. Eduard Toda ha tornat a Poblet per refer l’Arxiu del Monestir.
La carta de Fr. Daroca ja no hauria atrapat Fr. Carbó. Ja era a Vic, on atret per la santedat de l’avui Beat P. Claret que hi havia fundat la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, sol.licità un lloc entre els predicadors d’aquella Casa Missió. La carta diu: “El vint-i-quatre de setembre passat (1.850) he rebut la teva de data 18 del mateix” ¿Es que ja era a Vic aleshores Fr. Carbó?. Ho sembla. D’altra manera no s’explica com des de La Riba a La Selva trigués sis dies una lletra.
A les darreries de la primera meitat de la centúria pasada el P. Carbó era el punt de convergencia de totes les mirades fítes a Poblet. Gràcies a la poderosa influencia de Fr. Carbó en aquell temps hi havia bon caliu en pro de Poblet, contràriament al que podría creure’s. Aquest caliu era activament atiat pel zel del bon monjo de La Riba.
N’Andreu de Bofarull i de Brocà publicava en 1.848 el seu: Poblet; su origen, fundación, bellezas, curiosidades, recuerdos históricos y destrucción, fasciclet de 80 pàgines, estampat als obradors tipogràfics dels germans A. Boix i Companyia de Tarragona, on figuren tres dibuixos de Domènec Soberano i Mestres, modest professor qui donà les primeres lliçons de dibuix al celebèrrim Marian Fortuny, i litografiades per l’Alegret, a Reus. Aquest fasciclet fou dedicat a Fr. Carbó amb aquests mots:
“Al Rdo. P.F.D. I.(Ignacio) C(Carbó).
Me tomo la libertad de dirigir a V. estas sencillas memorias, las que espero aceptará como a espresión de un antiguo condiscípulo. Como hijo de aquel célebre monasterio, no dudo será un triste recuerdo par V.: sin embargo, creo que nadie mejor que un hijo puede apreciar los restos, insignifacantes para el indiferente, que lo son aquellos que hayan pertenecido a una madre.
Mi objeto al publicar estas memorias, ha sido contribuir por medio de ellas a evitar las continuas mutilaciones que todos los días sufren aquellas veneradas ruinas; pues estoy convencido que sabiendo el que las visite, la historia de cada una de sus piedras, no habrá mano por osada que sea, que se atreva a concluir con lo que solamente esta reservado a la injuria de los tiempos.
Mis trabajos se verán recompensados si logro el objeto indicado, y no dudo llenará también de gozo su sensible corazón, entusiasta de los recuerdos gloriosos y bellezas de nuestro país.
Soy de V.S.S.Q.S.M.B.= Andrés de Bofarull. (Al peu), Reus 11 de junio de 1.848”.
Bofarull, per a major seguretat, confià la seva obreta a l’examen del seu amic I condeixeble, qui aleshores representava molt I fungia la máxima autoritat de Poblet. I Fra Carbó agraí l’atenció i la dedicatòria i contestà amb una carta acceptatòria que figura en aquella primera edició del llibret. Diu:
“Sr. D. Andrés de Bofarull.
Tarragona a 1 de Setiembre de 1.848.
Mi apreciado amigo y condiscípulo: he recibido con sumo placer su escrito sobre POBLET, el que me recuerda la glorias y bellezas que por tantos siglos han sido el orgullo de nuestra cara patria, y de aquel recinto santificado por la virtud e ilustrado por el saber; ofreciéndome V. esta relación histórica escrita con tanta precisión y criterio, como todas sus producciones, la que acepto con humildad y como una prueba de amistad que estrecha más los vínculos que unieron nuestros corazones desde nuestros primeros años, de lo que me honro; ha herido V. mi corazón y las lágrimas que me obliga a verter, han bañado este escrito, bien que son hijas de una amarga tristeza; pero tristeza que derrama en mi espíritu un bálsamo desconocido que yo no puedo esplicar.
Me hace V. un honor que no merezco dedicándome esta relación histórica tan hábilmente trazada que habla a mi corazón y me manifiesta a vista de las grandezas de las que no existen sino ruinas, el débil poder del hombre.
Estas ruinas que describe V., mi amigo, son aquellos fuertes torreones, aquellos sólidos muros con sus gigantescas puertas de bronce, que encerraban las cenizas respetables de los más honrados y valientes héroes catalanes que antes de morir quisieron que sus restos mortales, su fama y nombre reposaran en lugar consagrado por la santidad y la religión; por esto aun en ruinas este lugar será siempre respetable.
Felices nosotros si consagramos también nuestros corazones y tareas a la religión y memorias heroicas y virtuosas, porque entonces la nuestra no pasará y la amistad de V. empezada desde mucho tiempo continuará con eternos lazos con la de este su amigo y condiscípulo que B.S.M.
I(Ignacio) C(Carbó).”
El llibret de Bofarull assolí força popularitat. Ultra l’edició tarragonina del 1.848, cal calendar-ne d’altres quatre fetes a Reus: 1.870, Imprenta de J.Muñoz; 1.891, Impremta de Torroja i Tarrats; 1.889 i 1.894, Impremta de Vda. De Torroja. En totes elles es fa menció de la dedicatòria i acceptació per part del sant monjo de Poblet, però els documents transcrits solament van en la primera edició.
Fr. Ignasi Carbó, nomenat per la Santedat de Pius IXè Missioner Apostòlic, deuria renunciar al càrrec de Prior President de Poblet. El succeí Fr. Pere Prats, segons decret del P. Comissari datat als 23 de gener de 1.850. Mort Fr. Prats a Tarragona l’any 1.857, fou nomenat Prior Fr. Josep Riba, qui morí éssent Capellà del monestir de Vallbona de les Monges el 19 de febrer de 1.881.
Als primers de noviembre d’aquell 1.850 el zel de Fr. Carbó era manifestat evidentment per les campanyes apostòliques que inicià, precisament en terres tarragonines, ja com un dels primers apòstols seguidors de les petjades del Beat P.Anton Mª Claret i Clarà.
VI.
MISSIONER APOSTÒLIC.- Fr. Ignasi Carbó, vivint a La Riba i a Tarragona, sentía l’enyorança del retorn a Poblet. El seu ingrés a la Casa de les Missions de Vic s’explica perfectament. Desitjava el retorn al claustre, cosa cada dia més dificultosa, i mentrestant el P. Claret cimentava a Vic la seva Congregació de Missioners el 16 de juliol de 1.849. Ell havia conegut el Beat Claret; si més no per les predicacions que l’Apòstol de Catalunya havia fet a terres tarragonines, principalment durant els anys 1.846 i 1.847, i el zel de Claret se li encomenà.
D’aquesta coneixença amb l’Apòstol de Catalunya, que nosaltres creiem traduïda en sincera amistat, en tenim referències certíssimes. Quan la tardor de 1.846 Fr. Carbó anà a Roma, el P. Claret tot just havia predicat les sorolloses missions a les comarques tarragonines, tal com les de Valls, Tarragona, La Selva del Camp, Alforja, i d’altres. El P. Carbó deuria manifestar al missioner el seu propòsit d’anar a Roma i Mossèn Claret li féu una comanda. Així, en el Diari del seu viatge, diu el P. Carbó: He comprat per a Mossèn Claret la Quaresma del Bt. Lleonard de Porto Maurizio, i que m’ha costat 26 rals velló. 16 de novembre de 1.846.
Quan era a Roma Fr. Carbó, entre les moltes personalitats que anà a saludar, una d’elles fou el cèlebre P. Roothaan, Superior General de la Companyia de Jesús. El P. Roothaan parlà llargament amb el monjo català i la conversa aviat recaigué sobre el P. Claret. Fr. Carbó li recomptà el fruitós apostolat del seu amic Mn. Claret i el P. General féu un càlid elogi d’ell, a qui havia tingut ocasió de conèixer quan Mossèn Claret practicava el noviciat de jesuïta a Roma.
No és d’estranyar, doncs, que tot això atiés Fr. Carbó a la Casa Missió de Vic.
Estimà la novella Congregació com el lloc més addient per a exercir el seu apostolat, i les Constitucions dels Missioners com una mena de Regla Monàstica. Aquest mateix pensament de Fra carbó féu ingresar a la novella Congregació altres membres procedents de Comunitats exclaustrades.
Fr. Carbó fou ben acollit al Convent de la Mercè de Vic, i ell es trobà amb l’estretesa i paupertat d’aquella casa. Les seves qualitats el feren aviat un dels missioners més prestigiosos. La Història de la Congregació del Cor de Maria, diu referint-se a l’ingrés del nou P. Carbó: “De no poc consol serví als nostres primers pares l’entrada del P. Ignasi Carbó” . I la memoria que li dedica, encara que migrada, no pot ésser més elogiosa.
Poques dades es conserven del P. Carbó a l’Arxiu Pairal del Cor de Maria a Vic. Però a la diligència del P. Jaume Clotet, de santa memoria, devem uns trets interessantíssims amb referència al P. Carbó, qui fou company seu en algunes excursions apostòliques. D’una llibreta de biografíes dels primers missioners claretians traiem aquestes notes textuals:
“El P. Carbó era sacerdot de presencia Formosa i agradable, que tenia el do singularíssim de guanyar el cor de tots els qui el tractaven o veien. El celestial somriure dels seus llavis donava a la seva faç un aire angelical que el feia en gran manera amable i imposaven veneració i respecte. Aquestes qualitats naturals eren admirablement remarcades per l’afabilitat i amor amb què tractava el proisme, filles de la seva ardent amor a Jesucrist. Havia estat monjo cisterciense de l’arquebisbat de Tarragona i enrunat el seu convent per la revolta demanà un asil entre els nostres missioners, a fi de continuar en el que fos posible l’observància religiosa i dedicar-se al ministeri de salvar les ànimes.”
Seguidament fa un discret elogi del Pare Carbó com missioner i predicador i es refereix a la fecunditat de la seva obra apostólica amb aquests mots: “De paraula fácil i eloqüent les multituds anaven darrera seu, àvides d’oir-lo, i per tot arreu on fos que es sobreseeixís el torrent de la seva divina oratòria floria la virtut i innombrables conversions d’ànimes pecadores feien deliciós verger de verdor i frescor espiritual als pobles que ans per la seva indiferencia i apatía religiosa eren com erms infecunds, com camps secs i estèrils sobre els quals amb prou feines queia el rou de la divina gràcia”.
Tots aquests conceptes, que en boca del P. Clotet no tenien ni mica d’adulació, són el millor panegíric de Fr. Carbó. D’ell encara diuen més les antigues cròniques cormarianes de Vic, reflexe de les expressions del primers Subdirector General de la Congregació. Veus ací uns trets característics de la seva fesomia moral: “El P. Carbó no tenia enemics, perquè solament n’hi havia prou amb veure’l per estimar-lo. Però encara que a tot arreu el seguien l’amor i les lloances dels homes, ell no s’alçava amb aquesta glòria, sinó que tot ho refería a Déu, a qui estimava amb tota l’amor del seu formós i abrandat cor”.
I aquí no hi podem sospitar ni una mica d’exageració. Aquestes notes, procedents dels arxius cormarians, són ben poc divulgades, I la memòria del P. Carbó ben poc coneguda, àdhuc dins de la Congregació. Amb la seva inconcreció les hem de pendre com sòlidament fonamentades en la més estricta veritat.
VII.
ITINERARI MISSIONAL DEL P. CARBÓ.- Exactament no sabem el dia que el Pare Carbó ingressà com un dels membres predicadors de la Casa Missió de Vic. Però fou un dels primers que hi ingressaren després dels fundadors de la COngregació, i cal creure que a mitjans del 1.850 ja hi era.
Aquell mateix any, a la tardor, la naixent Congregacïó desplegà les seves activitats missioneres. El P. Carbó començà una sèrie de missions per tota la Conca alta del Gaià, a l’Arquebisbat de Tarragona, cabent-li l’honor d’anar acompanyat del celebrat P. Bernat Sala, benedictí exclaustrat, qui també s’havia acollit al recés de la nova Congregació tot esperant el restabliment de l’Ordre Benedictí. Afortunadament el P. Bernat Sala, en restablir-se la vida comunitària a Montserrat, veié satisfets els seus desigs.
Veus ací, tretes del Registre de Treballs Apostòlics de l’Arxiu Pairal de Vic, les dades de moltes missions predicades pel P. Ignasi Carbó:
Querol.= En aquest poblet, antic Castell derruït l’any 1.835, donà la primera missió, acompanyat del P. Bernat Sala. Començà les predicacions el 3 de novembre i acabà el dia 10 del mateix mes.
Santa Perpètua.= De Querol a Santa Perpètua és molt a prop i aquell mateix dia 10 hi começaren la missió, que acabà el dia 17.
Pontils.= El mateix dia 17 començaren la missió a Pontils, poblet de l’antic comtat de Queralt. Durà fins el dia 24 i fou una missió de molt fruit donada la relativa importancia de la parroquia.
Les Piles i Biure.= L’endemà d’acabada la missió de Pontils, començaren aquesta que durà fins el dia 6 de desmbre.
Vallespinosa.= Dos dies més tard, 8 de novembre hi començaren missió, que resultà també força fruitosa, i acabà el dia 16.
Pont d’Armentera.= El dia 17 començaren la missió a Pont d’Armentera, población ja de bastant importancia, on la missió donà bon fruit. El Registre de Vic diu que aquesta missió durà fins el 3 de gener següent, però aquesta data contradiu la missió de Santes Creus des del 24 de desembre a l’1 de gener de 1.851. Potser que sigui una errada de l’anotador que escribí 3 de gener en lloc de 23 de desembre. O potser fou que la missió de Santes Creus es féu conjutament amb la del Pont.
Santes Creus.= Hi començaren missió el 24 de desembre. Allí el P. Carbó hi trobà, regentant la feligressia del Vere Nullius de l’ex monestir germà de Poblet, el seu vell amic el P. Miquel Mestre. El fruit de la missió no fou migrat, si es té en compte l’època i l’escampada que vivía aleshores la feligressia subjecta a la jurisdicció de l’Abadiat de Santes Creus, car a més del nucli a redós del Monestir, que era el més migrat aleshores, cal comptar amb la concurrencia dels habitants de Les Pobles i Aiguamúrcia, i les moltes masies, algunes d’elles, com les dels Gaians i Les Ordres, distants bastants quilòmetres de la parroquial. Donaren per acabada la missió el dia primer del nou any 1.851.
Celma.= El dia 4 de gener començaren les predicacions a Celma, feligressia del Bisbat de Barcelona, encimellada al cap d’amunt d’un puig i a redós de l’antic Castell dels Templers. Aleshores Celma tenia molta més importancia que ara, car la gent, atreta per la plana, han anat abandonant les cases i avui quasi res més no queda del poblat que uns munts de runes i parets que van caient. Acabaren la missió el dia 12.
Puigpelat.= Aquesta missió començada el dia 14 de gener durà fins el dia 22. Puigpelat és ja un bonic poble del Camp i arquebisbat de Tarragona.
Vilabella.= Població ja més important. Començaren la missió el dia 23 de gener i l’acabaren el 3 de febrer.
Bràfim.= Població també força important del Camp i arxidiòcesi de Tarragona. La missió durà des del dia 5 al 16 de febrero. I amb aquesta missió s’acabaren les donades del P. Carbó aquell hivern, totes acompanyat del P.Bernat Sala. Des de Bràfim els missioners tornaren a Vic, a preparar-se per noves eixides que efectuà a la tardor d’aquell mateix any 1.851 el P. Carbó.
Sant Martí Sasgaioles.= En aquesta missió, que començà el 4 de setembre i acabà el 17, l’acompanyà el sant P. Jaume Clotet. Sant Martí és una parroquia del bisbat de Vic i de la missió se n’aprofitaren els pobles veïns. En parlar d’aquesta missió i del P. Carbó, el P. Marian Aguilar C.M.F.,en la Vida del P. Jaime Clotet, diu que aquest donà les predicacions acompanyat de l’ “angelical P. Carbó, missioner d’excel.lents qualitats”.
Calaf.= L’endemà d’acabada l’anterior missió la començaren a Calaf. Hi predicaren els PP. Carbó i Clotet fins el dia 5 d’octubre que retornaren a Vic. El fruit no fou escaducer, i el P. Carbó reposà una llarga mesada ans d’empendre novament una colla de missions per les terres tarragonines del Priorat.
Maspujols.= Donà aquesta missió tot sol, des del dia 11 de novembre al 22.
Vilanova d’Escornalbou.= També tot sol hi missionà des del 23 de novembre al dia 1 de desembre.
Falset.= En aquesta missió l’ajudaren els PP. Sala i Reig, car Falset és i era una important població, on predicaren amb força fruit del 2 al 28 d’aquell desembre de 1.851.
Bellmunt.= El darrer dia d’aquell 1.851 començà el P. Carbó la missió de Bellmunt, ajudat del P. Sala, la qual acabaren el 12 de gener de 1.852 amb força fruit.
Porrera.= De Bellmunt anaren els dos missioners a Porrera on començaren la missió el dia 13 de gener. Els ajudà novament el P. Reig, car aleshores Porrera era una important vila prioratina, importancia notablement aflebida amb el flagell de la filoxera a les darreries del segle passat. El fruit fou abundant i donaren satisfactori termini a les prediques el dia 2 de febrero de 1.852.
Torroja.= El P. Carbó, tot sol, donà aquesta missió que durà quinze dies (3-18 de febrero) degut a la importancia de la población missionada.
Gratallops.= Des del 25 de febrero al 15 de març predicà missió a Gratallops, acompanyat del P. Reig.
Poboleda.= Amdós missioners començaren les seves prediques a Poboleda el dia 16 de març, les quals duraren fins el 13 d’abril, amb notable fruit.
Arbolí.= Els mateixos PP. Carbó i Reig missionaren a Arbolí del 15 al 27 d’abril d’aquell mateix 1.852. El fruit d’Arbolí és molt de remarcar, i amb aquestes bones impressions des d’allí se’n tornaren els missioners a Vic, a magatzemar forces per les excursions apostòliques de la tardor que s’apropava.
Efectivament, els PP. Jaume Clotet, Antoni Picanyol i el nostre Carbó, sortiren aquella tardor i començaren la missió a Palau d’Anglesola, del Bisbat de Solsona, el 30 d’octubre. La missió fou treballosa i durà fins el 21 de novembre amb fruit insospitat.
I allí caigué vençut per la mort, el P. Ignasi Carbó.
VIII.
SANTA MORT.- A l’Arxiu Pairal dels cormarians de Vic exiosteix una llibreta on hi ha recollides algunes notes biogràfiques dels primitius missioners, degudes, com ja hem indicat, segurament a la diligència del P. Clotet. Les notes que fan referència a Fr. Ignasi Carbó són inconcretíssimes, i d’elles s’ha valgut el Pare Marian Aguilar C.M.F. per a reproduir-les, gairebé intactes, en les seves obres Historia de la Congregación i Vida del P.Clotet. I aquestes són les dues úniques vegades que s’haurà retut tribut a la memoria del P. Carbó dintre de la Congregació, memoria, certament, ben poc remarcable. I a fretura de més fonts informatives ens ampararem d’aquestes notes i altres dades que es deriven dels llibres sacramentals de Palau d’Anglesola i intentarem refer la santa mort del P. Carbó.
“Madur ja per al Cel –diu l’anotador claretià,- i amat dels àngels que desitjaven tenir-lo en llur compañía, el P. Carbó hagué la sort de retornar a Déu la seva ànima candorosa, víctima pel zel de la glòria divina i de la salvació de les ànimes”.
Acabava de donar com hem indicat, la missió a Palau d’Anglesola, distant unes cinc hores de Lleida, a prop de Bellvís, al pla d’Urgell. Això s’esdevenia a les darreries de novembre de 1.852 i foren tantes les conversions obrades en aquella missió predicada juntament amb els PP. Jaume Clotet i Antoni Picanyol, i tan general el moviment religiós obrat a la vila i pobles de la rodalia, que en els 21 dies que durà la missió arribaren a quatre mil les persones que s’aproparen al tribunal de la penitència i Banquet Eucarístic.
Els sermons morals havien anat a càrrec del P. Carbó, qui aleshores es trobava al bo I plenitud de l’edat varonil, car comptava 42 anys i s’emportava la gent del carrer amb les seves amables qualitats i eloqüència singular. L’excessiu fatic de la trona i del confessionari li motivaren, tot just acabada la missió, una indisposició, lleugera segons semblavai i acompanyada de suor molt abundosa.
Era el 21 de novembre i l’endemà s’havia de marxar per tal de començar la missió en un altre poble. Per arribar a temps calia llevar-se molt de matí, i encara que el P. Clotet, com superior de la missió, preveient els mals resultats d’aquells temps de fred tant rigorós podría tenir al matinar tant trobant-se així indisposat havia aconsellat al P. Carbó que es quedés més temps al llit, ell no ho consentí, car desitjava més que res cumplir exactament amb el seu ministeri, àdhuc a costa de la salut i de la vida.
Malauradament no foren injustificades les temors del P. Clotet. Després de la Missa el P. Carbó es veié forçat a tornar-se’n al llit pel mal estat de la seva salut. Al cap de poca estona veieren tots amb por com havia agafat una forta pulmonía i que la cosa era veritablement greu. Nou o deu dies li durà l’enfermetat, en la qual fou assistit amb sol.licitud de mare pel P. Clotet, secundat pel P. Picanyol.
El P. Carbó, com no podía menys, suportà la malaltia amb heroica paciencia i igualtat d’ànim. En la seva faç es traslluïa de vegades reflexada la interior alegría que experimentava amb la dolça esperança d’anar aviat a gosar de Déu.
Si no constés d’un testimoni de tanta excepció com és el P. Clotet, del qual s’ha instruït procés en orde a la Beatificació, silenciaríem un fet extraordinari, del qual ara ni gosem dubtar. La Santíssima Verge, de la qual tant devot havia estat el P. Carbó, i al Cor Immaculat de la qual s’havia acollit com a segur refugi, va consolar-lo en gran manera, i àdhuc visiblement l’alentà amb la seva amorosa presencia quan ja estava per morir, car, entrant en aquella ocasió el P. Clotet a la cel.la del malalt, aquest amb el rostre amarat de celestial alegría, li digué: Descobriu-vos, Pare, ¿no veieu la Mare de Déu?.
Tots els seus pensaments eren fits al cel i amb tanta claretat veía aleshores la vanitat de les coses humanes i el goig d’estimar Déu, que les darreres paraules que digué foren aquells mots inicials del Kempis en la seva Imitació del Crist: Vanitas vanitatum praeter amare Deum et illi soli servire. (Tot és vanitat de vanitats excepte amar Déu i solament a Ell servir).
Després, com qui entra en un dolç somni, el P. Carbó lliurà al Creador la seva Formosa ànima. Havia mort un sant, tant santament com havia viscut. Era el 3 de desembre de 1.852 i fou el primer àngel que la anixent Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria envià al Cel.
En aquesta darrera hora també l’acompanyà i asistí, entre d’altres, Fr. Josep Riba, ex cisterciense de Poblet. Ho diu el mateix P. Riba en el seu manuscrit: “El P. Ignasi Carbó fou recompensat per Déu amb la santa glòria per la seva caritat i treballs apostòlics. El monjo que escriu això, i que l’assistí en la seva malaltia és testimoni de vista de l’alegria i sants desigs amb que lliurà l’ànima al Redemptor i a la seva Mare Santíssima especial protectora del Nostre Sagrat Ordre”.
Segons testimoni escrit de la M. Il.lustre Senyora Maria Teresa Ribera i Sans, Abadessa del Monestir Cisterciense de Vallbona de les Monges, el cos del P. Carbó fou amortallat amb la cogulla de monjo de Poblet propietat del mentat P.Riba, qui era capellà del monestir vallboní.
L’endemà es celebrà l’acte de sepeli que revestí caràcters de veritable aconteixement, avui encara recordat a Palau d’Anglesola.
Quelcom en reflexa la partida d’obit custodiada en aquell arxiu parroquial, que diu textualment:
“Lo dia tres de Decembre del any mil vuit cents cinquanta y dos, rebuts los SS. Sagraments de Penitència, Viatic, y Extrema-unció, morí, tenint l’edat de quaranta dos anys, lo Rnt. P. Ignasi Carbó Missionista, procedent del Convent de la Mercè de la población de Vich, pero natural de la Població de La Riva del Arquebisbat de Tarragona; y morí, conclossa la santa Missió en esta Parra. (Parròquia) del Palau d’Anglesola, Bisbat de Solsona: y lo endemà dia quatre de lo mes expressat se enterrà en una Capella titulada de Santa Llucia contigua al cementiri de la sobredita Parra. del Palau; celebrant-se en sufragi de la sua anima, present lo cos, las funcions de enterro, Novena y Cap d’Any en la Parroquial, y en lo mateix dia ab la asistencia de dinou sacerdots, y amés tres cantors de la Capella de Bellpuig a cada un dels quals se oferí la limosna de estil ab lo dinar en la Abadía.= Agustí Espel, Ror.” (rector).
El registre dels Treballs Apostòlics de l’Arxiu Pairal de Vic, diu, en una nota i referint-se a la Missió de Palau d’Anglesola: “A la Vila de Palau, del Bisbat de Solsona, distant cinc hores de Lleida, morí amb els senyals de la mort del just, rebuts els Sants Sagraments, el Rnd. P. Ignasi Carbó, incansable missioner d’aquesta casa, assitit pels missioners d’ella Rnd. P. Jaume Clotet i Rnd. P. Antoni Picanyol, i el seu cadáver fou sepultat a la capella de Santa Llúcia de la mateixa Vila”.
Efectivament. Vers Bellvís, a un quilòmetre escás de Palau, al costat d’un dels recs que solquen l’Urgell uberrimant-lo, i afrec del camí ferrat de Mollerussa a Balaguer hi ha el fossar de la Parròquia. I al costat del fossar s’alça una capella d’aspecte seriós, amb façana de ben treballats carreus de pedra picada. És la capella de Santa Llúcia, i allí fou enterrat i espera la resurrecció de la carn el cadáver de l’apostòlic P. Ignasi Carbó.
El lloc de l’enterrament és distingidíssim. La capelleta és i ha estat sempre de propietat particular, avui de la familia Soler de Palau, a la qual va vinculada l’antiga familia Bell-lloc. Més tard, aquesta familia s’hi ha construït un carner, però el cadáver de Fra Carbó hi reposà molts anys sol. Un marbre ric i sever, negre, acollat a la pilastra o contrafort interior del costat de l’Epístola, de 57 x 67 cm, duu en caràcters capitals romans, aquesta inscripció:
D. O. M.
Qui ad justitiam erudiunt multos, quasi stellae in perpetuas aeternitates.
Danielis cap. 12. V. 3.
EN ESTA VILA DEL PALAU DESPUES
DE HABER PREDICAT EN ELLA UNA
FERVOROSA MISSIO MORI DE EDAD
42 ANYS LO R.P.FR. YGNASI CARBO
NATURAL DE LA RIBA MONJO CIS-
TERCIENSE DE POBLET MISSIONER
APPCH E INDIVIDUO DE LA CASA DE
LAS MISSIONS DE VICH LO DIA 3 DE
DESEMbre DE 1.852.
R. Y. P.
IX.
RECORDS I MEMÒRIA PÒSTUMA.- Durant tres quarts de segle, la memoria del Pare Carbó s’havia anat esfumant. Qui ens hagi llegit comprendrà i conclourà amb nosaltres que mereixia més. I mereixia més per haver estat el monjo de Poblet qui més treballa en la restauració moral i material del seu derruït monestir. I mereixia més per haver estat el primer missioner claretià que caigué retut per la duresa de la tasca al peu del canó, lluitant incessantment. La seva múltiple tasca, avui tot just besllumada, ha estat poc menys que silenciada.
Però no la seva aurèola, que és viva encara en aquell poblat del Pla d’Urgell on predicà aquella cèlebre missió, on emmalaltí, on morí, i on rebé l’homenatge apoteòsic de tot el poble que el plorà i el volgué distingir tant en el seu enterrament, com mai més no s’ha distingit a cap altre persona.
La sepultura del P. Ignasi Carbó havia permangut totalment oblidada de tothom, llevat dels seus bons veïns de Palau, que sabien com era d’aquell missioner del qual recordaven i havien sentit contar coses grans.
Era el dia 8 de setembre de 1.933 que uns quants pobletans i literats i amics de l’insigne patriarca de Poblet N’Eduard Toda, ens aplegàvem al Monestir de la Conca a tributar un sincer i afectuós homenatge al venerable restaurador d’aquell Cenobi derruït.
L’endemà nosaltres férem via a Lleida, i d’allí, a Palau d’Anglesola. Visitàrem l’enterrament del P. Carbó.
Fruit d’aquesta visita, el dilluns 11 de setembre de 1.933, un cotxe es dirigía de Poblet a Palau d’Anglesola, a rendir un homenatge pòstum a Fr. Carbó. Hi anàvem amb el Sr. Joaquim Guitert, el Dr. Jaume Barrera, Prev., i un operari. A Palau s’uní a nosaltres el Dr. Josep Pont, Prev. i Vicari de la población, Mn. Ramón Mateu, Professor del Seminari de Solsona, alguns membres de la familia Soler (casa Bell-lloc) propietària de la Capella de Santa Llúcia, i alguns altres veïns de la Parròquia.
Amb ornaments gòtics, generosament cedits per Mn. Mateu, I convenientment parat l’altar per la diligència de la familia Soler, el Dr. Barrera, professor del Seminari de Barcelona i membre del Patronat de Poblet celebrà una missa, després de la qual hom cantà una solemne absolta gregoriana.
El Dr. Guitert, ajudat de l’operari, tragué una còpia en guix de la làpida amb l’epitafi de Fr. Carbó que ens enduguérem cap a Poblet. I al damunt de les lloses de la sepultura del P. Ignasi Carbó, refredades per l’oblit de vuitanta anys, hi dipositàrem l’escalf d’una toia pobletana, guarnida amb llorer i roses dels jardins de Poblet. Homenatge humil, però ple d’encís i respectuosa amor i recordança de gratitud.
Al Museu de Poblet, en lloc ben vistent, hi ha instal.lada la còpia de l’epitafi de Fra Carbó. Poblet que el donà a Palau, ha rebut de Palau aquesta gratitud. I la Congregació de Missioners claretians pot estar orgullosa d’haver comptat entre els seus membres el P. Carbó, el qui encetà el gloriós necrologi d’un Institut avui estès a les quatre bandes de la terra.
X.
ELS ESCRITS DE Fr. CARBÓ.- L’activitat multiforme de Fr. Carbó es manifestà, també, amb els seus escrits. Tots els que coneixem són inèdits, llevat de la carta que Bofarull publicà en el seu opuscle de Poblet.
Hem fet esment d’un Diari manuscrit del P. Carbó. Són 134 planes en 4rt de lletra molt clara i força atapeïda, on descriu amb una profusió de minúcies i bellesa de detalls la seva primera anada a Roma. Aquesta és l’obra menys literaria de Fr. Carbó. Com a material biogràfic és interessantíssim, però moltes coses solament están indicades. Ell mateix, en una nota final diu que tot l’escrit no és altra cosa que apunts que li podrien servir de material per a escriure un viatge que, -diu Fr. Carbó,- “donant lliure volada a la imaginació no deixaria d’ésser curiós.” I encara afegeix: “Qui ho sap si algún temps tindré lleure per a fer-lo”. No cal dir que aquesta avinentesa no se li presentà mai.
Una segona obreta del mateix assumpte que la primera és el seu Diario de un viaje por Italia, Suiza y Francia. Té més pretensions literàries i assoleix molta més bellesa.
Són 119 planes atapeïdes, per les quals ja es deix entreveure la imaginació feconda i la gràcia de dicció del P. Carbó. Les imatges hi sovintegen i l’obreta pren un caire narratiu definit, amb coherencia perfecta. És una relació a punt de donar a l’estampa, partida en dinou capítols encapçalats així:
- Una noche en el vapor “Mercurio”.
- Una comida en coche.
- Una celda en un convento y un cuarto en un hotel.
- Un desahogo patriótico.
- Una visita a la cárcel de S. Pedro.
- Una visita a la Basílica de S. Pedro.
- Un Doctor de Oxford en Santa Cruz.
- Tivoli y la villa Adriana.
- Las catacumbas de S. Sebastián
- La partida de Roma.
- Florencia.
- El paso de los Alpes por el hospicio de Mont-cenis.
- Las “charmettes”, o casa de retiro de J.J. Rosseau.
- Una enfermedad en país extranjero.
- Un eclesiástico en París.
- Mi Breviario.
- El cementerio del P. Lechaise.
- El Panteón de París.
- No es oro todo lo que reluce, o las delicias de un viaje.
Una altra obreta cal esmentar de Fr. Carbó. Són 51 planes on es recullen una vuitantena de trets psicològics que revelen l’agudesa d’observació de l’autor, que els encapçala: Breves biografias o apuntes de personas de todas clases de la sociedad que he tenido el honor de conocer y tratar en mis viajes a Italia. Entre les persones biografiades, hi ha: S.S. Pius IX; Dom Libi Frabretti, General dels Cistercienses; el Pare Roothaan, General de Jesuïtes; D. Carles de Borbó i alguns dels seus generals; religiosos i clergues; alguns diplomàtics i persones influents, etc. Aquesta obreta és, indiscutiblement, la més interessant i ben reeixida de Fr. Carbó. Altrament, també és la més atrevida i en ella es retrata home de coneixements força de remarcar.
Avui aquestes tres obretes, relligades en un sol volum, són de la propietat del senyor Josep Serra, de La Riba.
Anys endarrera es conservava el llibre d’ordre de Fr. carbó. Ja en fa una trentena que s’ha extraviat, amb poques esperances de trobar-lo. Ell ens innovaría, segurament coses més curioses del nostre biografiat.
De bona gana donaríem ací un tast dels escrits de l’insigne monjo restaurador de Poblet, però allargaríem massa aquest modest treball, solament iniciat per tal de vindicar, en el posible, la memoria de Fr. Carbó.
Déu sap que si la nostra suficiencia no ens ha permés més, no ha estat pas per manca de voluntat.
BIBLIOGRAFIA.
- Manuscrits del P. Carbó.
- Arxiu Parroquial de La Riba.
- Arxiu de Poblet.
- Arxiu Pairal dels Missioners del Cor de Maria a Vic: (C.XLII d.- Biografies de socis primitius),-(M.M. 64- Registro de los trabajos apostólicos de los Misioneros del Inmaculado Corazón de Maria de la Casa Misión de Vich desde su fundación 16 julio 1.849-1.898.)
- Arxiu Parroquial del Palau d’Anglesola.
- Arxiu del Monestir de Vallbona de les Monges: (Notícias históricas relativas al S. Orden del Císter de España y principalmente del Real Monasterio de Santa Maria de POblet por el P. José Riba y Amorós ex monge. Ms)
- Butlletí Arqueològic de Tarragona.
- Guitert i Fontseré, Joaquim.- Real Monasterio de Poblet.- Barcelona 1.929.
- Morera i Llauradó, Emili.- Tarragona Cristiana. Tarragona 1.897 i 1.901.
- Aguilar, C.M.F., Marian.- Historia de la Congregación de Misioneros Hijos del Inmaculado Corazón de Maria.- Barcelona 1.901.
- Aguilar, C.M.F., Marian.- Biografia del Siervo de Dios P. Jaime Clotet y Fabrés, cofundador de la Congregación de Misioneros Hijos del Inmaculado Corazón de Maria.- Barcelona 1.907.
- Full eclesiàstic de La Riba, a “La Crònica de Valls” 29 jul. 1.933.
ÍNDEX.
Pàgina
Nota preliminar. 7
I.- El primer restaurador de Poblet i Santes Creus. 9
II.- Pàtria i familia de Fr. Carbó. 11
III.- Monjo de Poblet. 15
IV.- Fr. Carbó, monjo exclaustrat. 21
V.- Primer prior de l’ex Monestir. 27
VI.- Missioner Apostòlic. 41
VII.- Itinerari Missional del P. Carbó. 47
VIII.- Santa Mort. 55
IX.- Records i memoria póstuma. 63
X .- Els escrits de Fr. Carbó. 67
Bibliografia. 71
Anotacions personals:
Aquest Llibre ha estat transcrit literalment del original, el qual m’ha estat cedit en prèstec pel Sr. Josep Tous (Pepito), durant els dies 21 i 23 d’agost de 2.007, per Joan Bernat Nicolàs I Hungerbühler, del Molí del Roig de La Riba, haven’t esbrinat el títol del mateix per un article cultural sobre Fra Ignasi Carbó i Florensa, aparegut a la desapareguda Revista Ribetana “El Brugent”, i al qual, li falten pàgines, donat que la nota preliminar no hi és i comença el llibret, a la página 10. 'En aquest recull us posem el text íntegre'. He volgut respectar la gramática empleada ja que crec que s’ha de respectar la forma i les grafies d’aquella persona que ho va publicar, en aquest cas Eufemià Fort i Cogul, l’any 1.935. L’únic que he gossat afegir i entre parentesi, han estat el signifacat d’algunes abreviatures així com i degut que a l’actualitat, amb els ordinadors no es pot fer, algunes altres, no les he pogut “calcar” de la seva forma original. Espero amb aquests apunts, poder iniciar una investigació més exahustiva sobre Fra Ignasi, que fou cosí del meu retataravi Joan Roig i Carbó (*La Riba 1.770- + La Riba 1.817).
EL RESCAT DEL COS DE BLANCA D’ANJOU.
Les destrosses i els saquejos del monestir en temps de l’exclaustració, pels volts de 1.835, no respectaren ni les fastuoses tombes reials que durant centenars d’anys havien donat sepultura als nobles, reis i reines dels comtats catalans. Quan una colla de vàndals va profanar els sarcòfags del rei Jaume II el Just i la seva esposa Blanca d’Anjou, no s’hi va troabr cap dels tresors que la veu popular hi creía existents. En lloc de fabulosos calzes d’or, joies de valor incalculable i corones daurades, els profanadors no hi trovaren res més que les mòmies dels dos monarques, amortallades amb les cogulles blanques i austeres de l’orde del Císter. Els únics indicis de la seva reialesa s’expresaven esculpits en la pedra exterior dels sepulcres: a l’interior, els monarques dormien el somni etern en una absència absoluta d’ostentació i de privilegis.
A la vista del poc èxit de la seva recerca, els bàrbars no es conformaren a regirar l’interior de les urnes funeràries per veure si havia quelcom de valor: biudaren violentament els sepulcres i les mòmies dels monarques foren víctimes de mofa. Les despulles del rei Jaume II quedaren trossejades durant l’intent d’extreure-les de la seva tomba, mentre que la mòmia de la reina va resistir la sotragada de la seva extracció, fou hissada irreverentment i passejada en una macabra processó per la colla de brètols que havien profanat aquells panteons reials.
Acompanyada de càntics grollers i irrespectuosos, la tétrica processó va començar a deambular en un itinerari improvisat per les naus de l’església i el claustre del monestir, fins a arribar finalment al pati del Palau Reial. Aquell palau que més de cinc-cents anys enrere havia hábitat la reina que ara humiliaven, en compañía del seu marit, durant les visites que realitzaven al monestir en condició de mecenes i monarques.
Abans d’arribar al pati del palau, però la cogulla podrida de la reina anà caiguent a trossos, de manera que quan la mòmia fou hissada per llençar-la al pou, aquesta ja estava completament despullada. I aleshores el cos de la reina fou tirat sense més miraments dins de l’aigua clara d’aquell pou.
La noticia d’aquell sacrilegi aviat es va escampar per tota la comarca. En aquells temps tempestuosos, molts monjos expulsats dels seus monestirs vivien mig amagats sense manifestar la seva veritable condició, per por a les represàlies dels insensats que actaven amb total impunitat. D’entre aquests monjos exclaustrats, n’hi havia dos que eren molt amics: un havia estat expulsat de Santes Creus, el pare Miquel Mestre, mentre que l’altre havia hagut de marxar cuitacorrents de Poblet, fra Ignasi Carbó. Quan els dos amics s’assebentaren dels horribles fets que havien succeït a Santes Creus, decidiren actuar, amb risc per la seva integritat, per tal de no deixar impunes aquells fets. Els monjos es dirigiren al monestir profanat una fosca nit per tal de passar més desapercebuts, s’hi introduïren d’amagat i es proposaren rescatar el cos de la reina del fons del pou del Palau Reial. Cap ànima pietosa s’havia atrevit a descendir a aquelles profunditats per extreure’n les despulles, així que el pare Mestre i fra Carbó es juraren que retornarien al seu túmul el que quedaba de Blanca d’Anjou, l’esposa del gran rei Jaume II.
Els perills i les dificultats d’aquella acció eren molts: no disposaven de cap fanalet que els fes llum per no cridar l’atenció, la nit era fosca, la fondària del pou era força considerable, la seva amplària no permetia un descens fácil i la quantitat d’aigua del pou feia difícil trobar les restes de la reina.
Però els monjos no es deixaren acovardir per aquells impediments i es posaren a treballar. Mentre el pare Mestre apuntalava una barana a la boca del pou i subjectava un dels caps de la corda, fra Carbó –que era més jove i a més bon nedador- s’escorria corda avall fins a trobar l’aigua. Llavors deixà la corda, agafà aire i es capbussà. Passaren llargs minuts i el pare Mestre, des de dalt, començà a patir i a tèmer el pitjor.
Com s’hi veuria el jove monjo en aquelles profunditats tenebroses? Com seria capaç de trobar un cos mig trossejat en una gruta que no sabia on acabava? I si havia quedat enganxat o s’havia donat un fort cop al cap? Ara es penedia de no haver previst tots aquells impediments i es maleïa per la imprudencia d’haver deixat al seu jove company que arrisqués la vida.
Aquest foscos pensaments passaven pel cap del pare Mestre quan de sobte veié una ombra blanca que aflorava del fons del pou. Era el cos de la reina Blanca d’Anjou i, darrere seu, fra Carbó sa i estalvi.
Un cop el valent monjo va ser dalt, el pare Mestre se li abraçà i li manifestà els temors que havien rondat per la seva ment en aquells interminables minuts en què havia estat capbussat. I li preguntà com havia pogut trobar el cos dins d’aquella tenebrositat.
- Ella m’ha indica ton era i m’ha portat a la sortida- li respongué fra Carbó.
Estupefacte, el pare Mestre no va entendre què li volia dir el seu company i aquest, davant de la seva perplexitat, li relatà el que havia passat:
- En els primers instants sota l’aigua m’he trobat una foscor absoluta, sense saber què fer ni cap on anar. Però no m’he deixat vencer per la por i de cop i volta he vist una tènue llumeta a molts metres sota els meus peus. A mesura que m’hi anava acostant, la llumeta es feia més més i més visible i, quan hi he arribat, he vist que es tractava del cos de la reina que m’indicava la seva ubicació. Quan l’havia recuperat, una força sobrenatural ens ha empès amunt, com un xuclador, fins a l’obertura del pou.
Meravellats per aquell prodigi i satisfets perquè ningú havia pres mal, els dos monjos retornaren la venerable despulla de la reina que havia volgut sortir del pou al seu panteó del creuer de l’església monacal. Allà s’agenollaren als peus de Santa Maria, que presidia el retaule major de l’església de Santes Creus, i li donaren gràcies. De sobte, d’enmig de la foscor un raig de lluna entrà a través de les vidrieres de l’església i il.luminà durant uns instants la corona de la Verge. Fra Carbó quedà meravellat: la Verge se’l mirava, complaguda, i amb un somriure li digué:
- Has fet bé, fill meu!
Però aquesta no fou l’última vegada que va veure a la Verge: passats uns anys d’aquesta aventura, I quan el monjo predicava al Palau d’Anglesola, va contraure unes febres que el postraren al llit, tocat de mort. Instants abans de traspassar, veié com una llum celestial entrava a la seva cambra: la Verge se li va aparèixer de nou, aquesta vegada per vindre a buscar-lo.
Comentari adicional:
El pou d’on fou resacatat el cos de Blanca d’Anjou es trova al pati del Palau Reial. Per accedir-hi cal dirigir-se al claustre posterior a través del parlador, recinte amb volta de canó. Seguint per la dreta, primer passem per l’antic escriptori del monestir (després convertit en celler i ara sala on es projecta un audiovisual), la doble presó, el rebost i la cuina, i el menjador. Finalment arribem al Palau Reial, una joia arquitectónica de les darreries del Segle XIII.
A la planta baixa hi havia les oficines, cossos de guardia, cavallerisses, mazmorra i les portes que comunicàven directament amb l’exterior per a major independencia del servei reial. El pis principal era destinat exclusivament a habitacions i al segon pis s’hi hostajava el servei. A l’escala del pati principal, al costat del pou, hi ha una columna de pòrfir que probablement fou duta de Sicília per Roger de Llúria.
Segons Eufemià Fort i Cogul, les despulles de Fra Carbó van ser sepultades sota un marbre negre a la capella de santa Llúcia que hi ha al costat dela Porta de l’Assumpta. Actualment però dins d’aquesta capella no s’ha trobat cap indici de tombes o sepulcres.
- Font d’informació: “Legendarium”. Guía per les llegendes de la Ruta del Císter de Domènec Ribes Mateu. (Llibres de l’Index). Febrer de 2.005.
